Crònica d’un amor atemporal a Així es perd la guerra del temps

Una vegada, un conegut meu em va recomanar un llibre: “és molt bo. Barreja exorcismes i arts marcials”, em va dir, i jo de primeres vaig pensar: hòstia.
No he tingut ocasió encara de llegir aquest llibre, però ho faré. I és que són aquestes mescles esbojarrades, quan es fan bé, les que engendren les històries més fresques.
La barreja que avui us porto al blog no sembla de primeres tan explosiva com un còctel d’exorcismes i arts marcials, però no per això és menys original. Es tracta del llibre titulat Així es perd la guerra del temps, escrit conjuntament per Amal El-Mohtar i Max Gladstone, dues figures galardonades dins del món de la ciència ficció i que ens porta en català Mai Més, una d’aquestes editorials que amb la seva feina contribueixen a insuflar vida a la ci-fi catalana.

Així es perd la guerra del temps pot agradar o no, però de ben segur que sorprendrà ja des de les primeres pàgines. No es tracta d’una obra de ciència-ficció convencional. Més aviat diria que es tracta d’una història d’amor epistolar emmarcada en un escenari futurista i desenvolupada amb una prosa poètica i ambigua gens habitual en un gènere que ens ha acostumat, o bé a l’eixut determinisme de la prosa acadèmica, o bé al ritme trepidant i precís de la narració d’aventures. I és en aquesta prosa desacostumada on resideix el principal atractiu, o defecte, de la novel·la.


A mi és una lectura que m’ha costat. Principalment per la manera com està redactada. Amal El-Mohtar i Max Gladstone no mostren el seu món: tan sols descorren la cortina el just perquè el lector en copsi fragments dispersos i els munti com més li plagui. Prefereixo mil vegades aquest tipus de prosa a la dels autors que especifiquen fins i tot quantes vegades al dia caga el protagonista. Però al meu entendre aquesta ambigüitat metafòrica no és el millor enfoc per una història de ciència ficció recolzada en un univers complex i despenjat de la realitat que coneixem. Potser no hi he posat prou de la meva part. Però el cert és que ja des del primer paràgraf m’ha assaltat una sensació d’incomprensió que m’ha impedit submergir-me del tot en la història.
Aquest ambiguisme genera també una falta de definició de les protagonistes, la Blava i la Roja, dos personatges que queden reduïts a arquetips més propers al conte de fades que a la novel·la. D’elles poc n’arribem a saber. Tan sols que son dues agents al servei de faccions enemigues, que s’estimen i que posen el seu amor per damunt de tot.


Val a dir res de tot això importa gaire per al desenvolpament de la història. El mon que l’envolta, els personatges que la viuen, tot això és només attrezzo. El nucli de la novel·la, el conflicte i pedra angular, és l’amor que aflora entre la Blava i al Roja. No és que no m’agradin les històries d’amor, però si son tan exòtiques que no les puc emmirallar en la meva pròpia experiència s’aixeca una barreja infranquejable entre elles i jo. I això és el que m’ha passat amb Així es perd la guerra del temps.

Malgrat tot, és innegable que Així es perd la guerra del temps és una obra complexa, ben treballada i original. Indicada pels romàntics que anhelin viure una història d’amor diferent.

VALORACIÓ:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s