Xamanismes i pseudociències en una Barcelona moribunda

Reptilians, terraplanistes, adeptes de la cienciologia… són moltes les creences que des de l’underground plantegen explicacions que desafien els cànons. Andreu Grau, amb la seva novel·la Les ales de l’arna, n’afegeix una al planter. Publica l’editorial Hermenaute, que amb la seva cada vegada més extensa col·lecció Medea no cessa d’oferir-nos material de primera de fantàstic en català.

Situada en una Barcelona ofegada per la globalització i les escomeses d’un Mediterrani cada vegada més embravit pel canvi climàtic, a Les ales de l’arna trobem la història de l’Emil Julià, un gurú(?), un farsant(?), un il·luminat(?), un predicador de doctrina del que ell anomena el Nucli: una energia que resideix a l’interior de cadascú i que té el potencial per reestablir l’equilibri, en tots els sentits. De primeres, Grau ens presenta l’Emil com un manipulador, un individu per sobre tant de les persones com de la moral, amb ressonàncies al Juan de Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez; tanmateix, no triguem a descobrir que ell també està sotmès a les mateixes pors que aquells a qui pretén guarir, i no només això, sinó que com a colofó l’asfixia una estranya fòbia que li impedeix sortir dels límits de Barcelona.

La història està ben estructurada, segons el patró clàssic de plantejament, conflicte i resolució. El ritme és pausat i constant si exceptuem alguns exabruptes, girs que apareixen de sobte i que es resolen sense, al meu parer, extreure’n tot el suc. Sense anar més lluny: l’arna. Durant tota la lectura que m’he estat preguntant: on coi és l’arna, a part de a la portada? I quan per fi apareix portant sota l’ala una de les idees més potents de llibre, Grau hi passa de puntetes. Això em duu a senyalar l’altre punt feble de la novel·la, que no és el nombre, sinó la distribució de les paraules. Per una banda, Grau ens parla del Nucli i la seva idiosincràcia amb una reiteració que pot arribar a confondre el lector; per l’altra, no inverteix prou en altres punts forts de la història com són l’arna o algun personatge que queda desaprofitat. Malgrat algun empatx de text, però, el llibre no se m’ha fet feixuc perquè Les ales de l’arna no és una història genèrica amotllada a les convencions sinó que es nota que l’autor deixa un bocí de la seva persona en cada línia. I això és l’essència de les obres de qualitat.

Grau recorre a la ficció per oferir un retrat cru de la Barcelona actual, sotmesa al turisme desenfrenat, a l’especulació, a l’arraconament de la cultura catalana, i ho fa tirant pel dret, sense eufemismes ni témer la incorrecció política. Sobre aquest llenç de regust apocalíptic es depleguen uns personatges de profunditat considerable i maneres complementàries d’enfrontar tant el destí de la societat com el seu propi: el meu preferit, el Noel, escriptor resignat a la inòpia, un dels últims supervivents de la Barcelona primordial. L’estil, caòtic i incisiu com les onades que amenacen d’engolir el litoral, pot arribar a desconcertar al lector impacient. Però si hom deixa sedimentar les idees tan sols un instant a l’hora de passar pàgina, descobrirà que Les ales de l’arna diu més del que sembla a primera vista.

En resum, ens trobem davant una obra que es fa difícil d’encasellar en un gènere, recomanable als curiosos que vulguin tastar què resulta de mesclar apocalipsi amb esoterisme. Una història que tracta les pors i els anhels humans en una ciutat que s’esfondra… mentre l’arna aleteja, incansable, a l’obscuritat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s