Terror de sèrie B, tirant a C, a La Habitación Acolchada

51ZqygOkMiL._SY346_

 

Vaig ensopegar amb La habitación acolchada. Relatos de Terror y Suspense de Canarias, escrita i autoeditada pel canari José Ramón Navas, per casualitat, i una sola ullada a la portada em va bastar per saber que això era el què buscava. La casa llòbrega, amenaçadora, banyada per la claror de la lluna i mig oculta entre les urpes dels arbres pelats, em va prometre terror explícit, sense mitges tintes, una lectura lleugera que no afegís ni un gram de llast al meu cap ja sobrecarregat.

Vaig encetar la lectura, doncs, mentalitzat per enfrontar-me a una peça del calibre de Sharknado o Zombeavers; tot i així, he de dir que La habitación acolchada m’ha acabat decebent una mica. Però no ens avancem, i passem a desgranar-la, conte a conte.

Resultat d'imatges de barranco del infierno

Obre l’antologia El Pacto, típica història de terror d’acampada en la que un grup d’adolescents decideix passar unes nits de luxúria i disbauxa al Barranco del Infierno, motivats potser per la bellesa idíl·lica que el nom del paratge suggereix. El que no saben, però, és que un ésser inic aguaita entre els precipicis de roca volcànica. Dit sense embuts, es tracta d’un argument suat que no aporta res d’original, servit amb un estil farcit de metàfores grotesques i repeticions d’adjectius (especialment, “ominoso”). Per acabar-ho d’adobar, les intencions que l’ésser maligne declara en el típic i entaforat-amb-calçador monòleg explicatiu no es corresponen amb els seus actes precedents. En poques paraules, salteu-vos aquest relat.

El segueix La casa de las Brujas, un conte ambientat, ningú ho diria, en una casa embruixada. Un relat inconsistent que arreplega, de nou, tots els tòpics imaginables: les finestres barrades, la guardiana vella i decrèpita, els gemecs nocturns d’origen indeterminat… fins i tot hi ha detalls que més que por fan gràcia, pel superflus i gratuïts que són (per exemple, les espelmes que la vella encén per il·luminar la casa són negres. Perquè? Doncs perquè sí. Són negres i punt). A més la conducta de l’espectre és incoherent; primer demana ajuda al protagonista, però després es veu clar que no la necessita. Malgrat tot, es tracta d’un relat de millor qualitat que El pacto; almenys, amaga algun gir argumental.

Resultat d'imatges de lazareto nieblaContinuem amb El Lazareto, fill bastard de La Niebla d’Stephen King i el Espinazo del Diablo de Guillermo del Toro. Ambientat en una decadent base militar que anteriorment servia de refugi de leprosos, el conte es nodreix de l’experiència de l’autor per plantejar una mediocre història de fantasmes sense gaire més interès més enllà de les acurades descripcions de la vida a l’exèrcit. S’ha de reconèixer, però, que El Lazareto despunta si el comparem amb els seus dos antecessors, i que sotmès a una bona rentada de cara podria arribar a donar un resultat prou decent.

Arribats a aquest punt, amb les expectatives devastades, la lectura del Hombre sin Sentidos ha estat com un raig d’esperança. El relat ens explica la història d’un despietat banquer que pateix l’horrible venjança dels infortunats que ha arruïnat amb les seves males pràctiques. A veure, matar, tampoc mata, però almenys el conte planteja la que trobo que és la millor idea del recull, una d’aquelles que fan que un lamenti no haver-hi pensat abans. Remarcable també la capacitat de l’autor de bastir una història de terror basada en un tema tan prosaic com les estafes bancàries, i el desenllaç, francament esgarrifós. Per fi un conte que almenys compleix amb les meves no gens ambicioses expectatives.

Amb La Venganza de Guayota continua l’ascenció qualitativa que havia començat des de pràcticament arran de terra amb El pacto i que assoleix ara cotes acceptables. La Venganza de Guayota desplega una consistent història de zombis ambientada en la conquesta de les Illes Canàries per part de la Corona Espanyola. Tot i que també aquí l’estil grinyola una mica i sobren adjectius, els diàlegs són realistes i els arcaïsmes els he trobat coherents amb l’època. S’agraeix també l’absència de les innecessàries explicacions que tant entorpien el flux de les històries anteriors, i les referències a una mitologia tan enigmàtica com és la dels aborígens canaris, els guanches.

Resultat d'imatges de pirate ghostEl Fantasma de Arena, recupera, malauradament, la tònica dels primers relats. Aquí se’ns narren les peripècies d’una arqueòloga i d’un grup de mariners decidits a desenterrar el tresor del pirata Gonzalo de Urquijo. Òbviament, al fantasma del pirata no li farà gens de gràcia que es prenguin aquestes llibertats. Tot i que el conte presenta algun toc de qualitat, especialment en la naturalesa de l’espectre del pirata, els diàlegs sonen artificials, la història d’amor frega el ridícul, i el desenllaç s’esfondra en quatre línies escasses.

Tanca l’antologia El Geriátrico. Aquí l’autor aprofita la sordidesa de les residències d’avis per teixir una correcta història de fantasmes que proporciona algun ensurt. Aquest, i La venganza de Guayota, són els únics contes que salvaria de la meva particular Inquisició. El Geriátrico, tanmateix, es queda una mica curt en originalitat; val a dir, però, que si les històries són típiques és perquè funcionen, i aquesta en particular està rematada amb un final que m’ha arrencat un calfred. M’hagués agradat, però, que l’autor hagués aprofundit una mica en la relació entre la dona i els fantasmes, per exemple, en lloc d’explicar la vida del marit de la protagonista, que no pinta res. Remarcable, i graciosa, l’autopublictat que es fa de forma no gaire subliminal a mitja història.

Globalment, La habitación acolchada. Relatos de Terror y Suspense de Canarias és una obra fluixa que nogensmenys presenta algunes bones idees, enterbolides per una sobrecàrrega de personatges, històries de rerefons sobreres i un estil en general poc cuidat. Les descripcions dels éssers malignes es fan repetitives (tots tenen “ojos rojos como brasas”) i els redundants aclariments no deixen res per la interpretació del lector. Tanmateix, malgrat els seus defectes, La habitación acolchada. Relatos de Terror y Suspense de Canarias és bona per a qui no estigui acostumat a llegir (això sí, ometeu els dos primers contes), o per a qui, com jo, es vegi obligat a llegir mentre canta per mantenir calmat un nadó.

VALORACIÓ: 2/5

 

Imatges extretes de barrancodelinfierno.es (primera), asxubiasoscastrosagaiteira.wordpress.com (segona) i tvtropes.org (tercera)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s