Ni els lliris són tan blaus, ni les maduixes tan… dolces

 

llirisblaus

 

No us deixeu entabanar per l’alegre portada i el títol de bucòliques resonàncies. A Les llebres mengen lliris blaus, els homes… maduixes (Sergi Sampere (Barcelona 1973)) hi tenen cabuda la ironia, la mala bava i en ocasions el gore; la felicitat, si s’hi troba, és passatgera o il·lusòria. L’editorial darrera aquest recull és El Toll, un segell petit però que aposta per propostes molt singulars. Les il·lustracions les signa Miquel Bohigas.

Sense títol

Vaig agafar-me aquesta lectura amb precaució, sabedor que m’endinsava en territoris perillosos. No em considero fan del microrrelat: s’acaben abans que pugui assaborir-los. Per sort, Les llebres mengen lliris blaus, els homes… maduixes no és el que jo consideraria un recull de “micros”. La majoria de les històries ocupen bona part de la pàgina, algunes fins i tot la superen. Potser una trava pel lector més purista de microrelats, però per a mi un punt positiu.

Ara, no per la seva, diguem-ne, dilatada longitud, els relats es perden en palla innecessària. Ja en el pròleg, David Castejón ens adverteix que ens trobem davant d’un llibre pensat i fet especialment per a lectors […] acostumats a assaborir les subtileses dels espais entre lletres i de les frases omeses; de les paraules mai no dites i de l’economia de l’escassetat. Escassetat de paraules, que no escassetat de conceptes. Els relats de Sampere vessen de contingut i demanen el seu temps; en alguns, cada línia s’ha de meditar, en ocasions llegir dues o tres vegades. D’alguna manera, el lector participa del procés d’escriptura, ja que ha d’acabar de bastir el que Sampere ha deixat expressament a mitges, resolent les insinuacions, encaixant el trencaclosques que revestirà de sentit el que s’acaba de llegir. Les llebres mengen lliris blaus, els homes… maduixes s’ha de degustar a petits glops, com el verí. Intenta acabar-te’l massa de pressa, lector impacient, i… bé, moriràs.

Resultat d'imatges de no wifi panicEl recull es divideix en cinc parts temàtiques i un apèndix. La primera part fa èmfasi en la naturalesa hedonista de l’home, que continua sent, al cap i a la fi, un simple organisme dissenyat per cercar el plaer. Destacar El llombrígol, l’ésser, el sexe, l’altra i jo; una sàtira surrealista sobre les relacions sentimentals, i Chicken fingers, una inquietant oda al masoquisme (o així l’he entès jo). La segona part està dedicada a les distopies i els problemes de la tecnologia. Aquesta és una de les parts que s’ha de llegir amb més calma; els relats són tan densos que alguns donarien per desenvolupar novel·les curtes. He trobat remarcable Compte enrere, una reflexió sobre la importància que atorguem al WIFI, o Nota informativa, un hilarant retrat de la fauna que podem trobar a les comunitats de veïns. La tercera part toca el tema de les dissorts que ens causa la persecució d’imposicions disfressades de necessitats. He detectat un Sense títolespecial èmfasi en la pobresa, exemplificada (no només) en el que crec que són els dos millors relats d’aquesta secció: Butxaques buides i Forats. La quarta part toca la vida i la mort, la brevetat de l’existència i la facilitat amb què es pot fer el trànsit a l’altre barri. Aquesta és la part que m’ha semblat més repetitiva; la majoria dels contes acaben de la mateixa i funesta manera. Remarcable, però, Seqüeles: un curiós cas d’història de fantasmes que, malgrat que no he acabat d’entendre, m’ha transmès una insondable sensació de profunditat i he desitjat més línies explicatives. A la cinquena part, la més satírica de totes, principalment ens trobem les històries de coneguts personatges de ficció aixafats per l’edat i les despietades exigències de la vida real. Segons la meva opinió, la part més fluixa del recull, tot i que també alberga el seu interès. D’aquí, el meu preferit ha estat Membres, un relat que m’ha transmès la mateixa inquietud que em va embargar en veure El viatge de Chihiro, tot i que després Sampere ha tirat cap a una altra banda. I finalment, tanca el recull la cirereta més saborosa del pastís, l’apèndix, que curiosament conté els dos relats que més m’han agradat: Illes medes i Troballa, ambdós de caire surrealista, el primer un deliri esbojarrat, potser producte de la insolació, però ben mirat, plausible fins a cert punt, i el segon un singular cas de surrealisme quotidià.

Sense títolPassem ara a la part més dolorosa. Coses negatives! Tal com ja he esmentat, he tingut la sensació que els relats de la quarta part estaven tots tallats seguint el mateix patró, i els de la cinquena no m’han deixat una empremta tan marcada com els de les parts precedents. Aquí i allà he trobat alguns contes que no he entès malgrat llegir-me’ls del dret i del revés: In(consistència), Autobiografia en calçotets i barnús, Viceversa… i algun altre m’ha semblat previsible, com Jaques Cousteau, que estàs en el cel i Una nit amb Peter Cushing.

Però res, home, poca cosa! Les llebres mengen lliris blaus, els homes… maduixes és un molt bon recull que, per la diversitat temàtica, recomanaria a qualsevol. Es pot llegir fins i tot si, com sol succeir, no es disposa de gaire temps, però s’agraeix que l’autor no aposti pel “micro” pròpiament dit i dediqui més d’un parell de rengles a cada relat: d’aquesta manera el tema es desenvolupa millor i les idees calen més fons. Unes idees que s’hi troben a dojo, i d’una diversitat salvatge.

 

VALORACIÓ: 4/5

 

Imatges extretes de camaradiant.com (segona) i del mateix llibre (primera, tercera i quarta)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s