El Biblionauta aterra una vegada més

 

el_biblionauta_num_4_10388_rjr4dnwl

La revista El Biblionauta, legítima filla de la web homònima, és una publicació anual dedicada a la propagació i exaltació del gènere fantàstic en català. Al seu interior s’hi agombolen molt més que relats: ressenyes, cròniques, anuncis, calendari d’esdeveniments… es tracta, en definitiva, d’una revista de referència si es vol estar assabentat del que es cou al nostre panorama fantàstic. La pena és que sigui anual.

Però deixem-nos de preàmbuls i anem al gra. La ficció! En aquest quart número trobem set contribucions literàries de temàtica i qualitat molt dispar.

Comencem amb Allibereu Kiwi (retrat en sípia), de Sergi G. Oset. D’ell ja n’havia llegit un relat, i les coincidències em fan sospitar que el Sergi és aficionat a confondre al lector amb unes primeres pàgines indesxifrables no cobren sentit fins que no s’arriba al final. A Allibereu Kiwi se’ns presenta una adaptació moderna i a la catalana de King Kong farcida de picades d’ullet als qui vivim prop, o a, la ciutat comtal. Malauradament, un ús extensiu de tecnicismes i nomenclatura específica exigeixen al lector un esforç considerable i afegeixen llast innecessari a la lectura.

Image result for víbria

Continuem amb Les víbries no parlen, d’Edgar Cotes. Guaita! Un bàrbar i un mag en una masmorra! Això em sona. Sens dubte aquest conte, com el d’un servidor, és un altre dels caiguts del Concurs de Fantasia de la PAE. En aquest relat l’Edgar experimenta amb un final insòlit que cau fins i tot fora del gènere inicial. Malauradament li ha faltat acabar de lligar-ho tot; la lectura de Les víbries no parlen m’ha creat una sensació de falta de cohesió, com si constés dues històries diferents unides per un fil precari. Se li ha de reconèixer, però, la valentia d’arriscar-se amb aquest tipus de provatures, i la versemblança de la idea final: és quelcom que segur que veurem en un futur proper, si és que no existeix ja.

La meva vida d’aigua, de la Montserrat Segura. Sublim, des de la primera fins a la última línia. Un conte que ens situa en un món decadent amb reminiscències de la pel·lícula Interestellar i que en les poques pàgines que dura aconsegueix embarcar-nos en una absorbent travessia literària que, a un ritme perfectament modulat sense abrupteses ni omissions, desemboca en un desenllaç situat a les antípodes del principi. La prosa és poètica, colpidora a vegades, i sobretot, sincera; com si l’autora s’obrís a nosaltres, confiant-nos una experiència pròpia i llargament callada. Per a mi, el millor relat de la revista.

Seguidament apareixen Els homenets verds, de Jordi Llavoré. Cardant una generosa dosi d’argot gironí a la prosa, l’autor ens explica un viatge que comença amb la més quotidiana de les situacions, continua amb una agradable sorpresa i finalment el catapulta molt més amunt del que hauria desitjat. El conte és un desplegament d’humor macarra (a vegades, però, un pèl excessiu i entorpidor de la lectura) que el fan idoni pels dies grisos. M’ha fet gràcia especialment la referència al senyor cordills: “una blasfèmia pels de la nostra generació”. Aquest és el primer que llegeixo d’aquest autor, espero topar aviat amb més coses seves.

Image result for pueblo de gañanesContinuem amb Diari d’una mestra de poble, de Jordi Dausà. Per mitjà del seu blog, una hippi de ciutat ens fa partícips les seves penes i glòries durant una substitució en una escola d’un poble de mala mort. En el transcurs de la narració apareixen de sobte, com serpentines entaforades dins d’una falsa llauna de cacauets, tot tipus de personatges fantàstics, alguns més identificables que d’altres. És remarcable com les accions i pensaments de la protagonista la perfilen amb una nitidesa tal que fan innecessària la inclusió de qualsevol descripció directa. Després de La meva vida d’aigua, el millor relat d’aquest número.Image result for theremin

De la ploma d’Hugo Camacho ens arriba Guia i tips per a “Cadàvers Cantaires”. Un altre conte que usa un blog com a suport. En aquest cas la narració pren el format de guia d’un hipotètic videojoc de fer cantar els morts al més pur estil La Voz (d’ultratomba). A la temàtica funerària l’Hugo ja hi va recórrer en l’altre relat que he llegit d’ell; no sé si serà casualitat o una marca personal. Guia i tips per a “Cadàvers Cantaires” és relat amè i amb un punt visionari però que no aporta gaire més.

C.P.Urgatori:\v_*, de David Castejón: un conte que comença de manera superba, presentant un món metàl·lic, tòxic, sense deix de vida orgànica. Una prosa les paraules de la qual són gairebé tan esmolades com les fulles dels boscos de llauna. Més endavant, però, ai las! Decepció. L’argument pren el camí previsible i acaba agafant-se a una idea bastant suada. L’estil també se’n ressent: a mesura que avança el conte he notat les comparacions més tosques, els diàlegs menys realistes i la lectura més pesada. Cap al final la història repunta, però no arriba explotar tot el potencial. En definitiva, crec que C.P.Urgatori:\v_* és un conte decent que hauria pogut ser excel·lent.

Globalment, els relats d’aquest lliurament de El Biblionauta són tan variats com els caramels Bertie Bott de tots els gustos. Alguns m’han semblat una delícia, altres m’han costat de passar. Val a dir que trobo molt positiu que una revista ofereixi un espectre tan ampli de registres i temàtiques: aquest és el camí per fer arribar el fantàstic al gran públic.

VALORACIÓ: 3/5

 

Imatges extretes de: Viquipèdia (primera), cuevasalmagruz.com (segona) i classicfm.com (tercera)

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s