Gulliver viatja al fons de l’essència humana

El primer que m’ha sorprès de Els viatges de Gulliver (Jonathan Swift (1667 – 1745)) és que l’obra no es limita al mundialment famós viatge a Lilliput. No, els viatges de Gulliver són un total de quatre, essent la part de Lilliput la més coneguda i, curiosament, la que menys divertida m’ha resultat de llegir. Però anem a pams.

517hdT6rnFL._SR600,315_PIWhiteStrip,BottomLeft,0,35_SCLZZZZZZZ_

L’obra que aquí ressenyo és la versió en castellà publicada dins la col·lecció Clásica de l’editorial DeBols!llo. Una traducció de Pedro Guardia Massó val a dir que molt ben aconseguida, ja que l’estil de l’obra no és precisament planer: oracions llargues, subordinades, multitud de comes i pocs punts. I malgrat tot, no he trobat ni una sola frase que hagi caigut en la incoherència o que hagi quedat coixa, com m’ha passat a vegades en obres fins i tot d’estil més simple.

Gulliver diu que el seu objectiu no és divertir sinó informar al lector dels seus viatges. Això es nota en la lectura, que en algun moment peca d’acadèmica, limitant-se el protagonista a narrar els fets amb implacable neutralitat. Però el cert és que va més enllà d’un mer acte informatiu: Jonathan Swift aprofita els seus països imaginaris per emmirallar i evidenciar les corrupcions i baixeses que rebullen sota la immaculada faç de la Corona Britànica.

hmsbellona74prototipo+barcos+igleses+de+74+cañones+de+finales+del+xviii+1760L’esquema vertebrador de la narració és comú els quatre viatges: la història comença amb una part de pura aventura que explica les peripècies de l’autor per arribar al país en qüestió, segueix una part en la Swift desenvolupa una crítica més o menys mordent, i conclou el relat una part on de nou l’aventura pren les regnes de la narració per explicar com Gulliver aconsegueix tornar a Anglaterra.

En el primer viatge, Swift utilitza la cort de la remota illa de Lilliput (en guerra permanent amb la veïna Blefuscu per controvèrsies sobre per quin extrem trencar els ous) per parodiar la noblesa britànica i els complots i brutes estratagemes que ordeixen els seus membres per apaivagar la set de poder. Mitjançant el conflicte amb Blefuscu l’autor també reflexiona sobre la futilitat d’algunes guerres i la falsedat de les relacions diplomàtiques. No he pogut evitar que Lilliput i Blefuscu m’evoquessin Gran Bretanya i Irlanda, i la tensió existent durant centúries entre les dues illes. La narració és bona però està lleugerament travada per una prosa seca, que a vegades es perd en dades poc rellevants (excessives explicacions sobre la mida reduïda dels edificis i persones), i que dóna a aquesta part de la novel·la un regust d’insípid informe.

En el seu segon viatge, Gulliver acaba al país de Brobdingnag, una terra on els habitantsgulliver-jackson-brobdingnag-fopperies són tan grans comparats amb ell com ell ho era amb els habitants de Lilliput. Aquí Swift carrega majoritàriament contra la poca transparència del sistema legislatiu anglès, la inaccessibilitat i inintel·ligibilitat del contingut de les lleis pel gruix de la població i la corrupció del sistema democràtic. La crítica, però, no es limita a Anglaterra sola. Escudat en el personatge del rei de Brobdingang, Swift sembla desfogar-se d’un ressentiment llargament acumulat vers la raça humana: “tal com he deduït del teu relat i de les respostes que amb dificultat he extret de tu, tan sols puc arribar a la conclusió de que la teva raça constitueix l’espècie més maligna de petits i odiosos insectes que la natura mai ha permès arrossegar-se per la faç de la terra”. Un relat més amè que el primer, farcit d’episodis divertits i gràfiques descripcions de la lletgesa de les persones i les coses vistes al detall.

El tercer viatge duu a Gulliver a visitar quatre illes, tot i que el gros del capítol es centra en l’illa voladora de Laputa i el regne de Balnibarbi, el qual Laputa sobrevola i domina. Laputa està habitada per una oligarquia de pensadors tecnòcrates tan absorts en les seves dissertacions mentals que necessiten que un servent els colpegi el rostre per tornar-los al món real quan, per exemple, algú els dirigeix la paraula. En aquest capítol Swift centra els seu foc literari en la contínua necessitat d’innovació del gènere humà, que ens porta, a vegades, a implementar nous sistemes que donen pitjors resultats que els mètodes tradicionals. Un relat generalment divertit que s’encalla en ocasions en els mateixos esculls que el capítol de Lilliput. Especial atenció es mereix la visita a l’Acadèmia de les Ciències de Balnibarbi. Els absurds experiments que s’hi duen a terme no poden sinó arrencar un somriure fins i tot al lector més estirat. Alguns d’aquests experiments, però, s’haurien de qualificar no d’absurds sinó de visionaris, com el de la màquina generadora de textos. Informàtica en ple segle XVIII!

cavallL’obra conclou amb el viatge al País dels Houyhnhnms. Per a mi aquesta ha estat la millor part: un passatge que m’atreviria a qualificar d’obra mestra. El País dels Houyhnhnms l’habiten, en essència, dues races oposades: els houyhnhnms, uns éssers d’aparença equina i de gran intel·ligència que encarnen la virtut i la raó, i els yahoos, una espècie de simis repulsius que encarnen el vici i la degeneració de l’espècie humana. Swift se serveix d’aquesta contraposició per posar de manifest que, tot i que gosem qualificar-nos d’espècie racional, els humans no som més que bruts yahoos empolainats per una pàtina que raciocini que, més que allunyar-nos dels vicis, els diversifica i amplifica. Mitjançant els llargs (però no tediosos) diàlegs amb el seu amo houyhnhnm, l’autor grata en el fi maquillatge de civilitzaició de la societat humana i ens revela que, sota els vestits i l’opulència, no som res més que vulgars simis no tan allunyats de defecar-nos els uns sobre els altres. El millor d’aquesta part, el capítol centrat en els advocats i els metges. Es nota que Swift no els tenia, precisament, en bona consideració.

Resumint, els viatges de Gulliver és un clàssic, i com tot clàssic està indicat a tothom que es vulgui submergir en el pensament d’altres èpoques. Més un anàlisi en profunditat de la naturalesa humana que una novel·la d’aventures, la seva certesa s’evidencia en la trista vigència de la majoria dels seus passatges encara avui dia. És un bon llibre, però això si: s’ha d’agafar amb ganes, i no a la lleugera.

VALORACIÓ: 4/5

 

Imatges extretes de: jadonceld.blogspot.com (primera), notebloc.wordpress.com (segona) cyranodebergeracviatjealalluna.blogspot.com (tercera)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s