Días de ocio en el país del Yann, o la metainfluència del terror actual

Lovecraft. N’hi ha prou amb mencionar aquest nom per invocar tot un imaginari de ciutats maleïdes, despietades deïtats i indicibles horrors primigenis. És obvi que l’escriptor de Providence ha estat una influència per a molts (entre els quals m’hi incloc) i que els seus monstres còsmics continuaran fent-nos estremir durant molt de temps. Quines van ser, però, les seves influències? Quins autors admirava el jove Lovecraft quan tan sols era un adolescent amb aspiracions literàries? La resposta l’he trobat en el recopilatori Los mitos de Cthulhu, d’Alianza Editorial. En aquest volum s’inclouen, a més dels mites que han estat traduïts al castellà, una sel·lecció de relats “preparatoris”, que segons explica Rafael Llopis, autor de l’exhaustiu pròleg del llibre, van suposar una influència per a Lovecraft.

Días de ocio en el país del Yann és el primer d’aquest relats que van engendrar els mites. El firma Edward John Moreton Drax Plunkett, XVIII Baró de Dunsany (1878 -1957), lord Dunsany pels amics, un aristròcrata irlandès que, tenint la vida econòmicament solucionada, es va poder dedicar de ple als plaers intel·lectuals que són els escacs i la literatura, convertint-se en un dels màxims referents del que es coneix com a alta fantasia, un subgènere de la fantasia caracteritzat pel seu caràcter èpic i presentació de móns completament diferents al nostre (exemple: El Senyor dels Anells, de J.R.R. Tolkien). En contrapartida, en la baixa fantasia l’acció transcorre en un món més familiar però assaonat amb elements màgics (exemple: La matèria fosca, de Phillip Pullman).

Tal com el títol indica, Días de ocio en el país del Yann es tracta d’un relat ociós (el títol original, Idle days on the Yann, crec que expressa millor la buidor ociosa del relat). L’argument es limita a la narració del plàcid viatge que un pelegrí indefinit fa a bord del “Pájaro del Río”, un vaixell mercant que, al llarg de la seva travessia pel Yann, passa per diferents ciutats i exòtics paratges d’un desert fantàstic. L’horror hi és present, sí, però tan sols com una insinuació passatgera.

Es tracta, doncs, d’un conte “buit” si en considerem l’acció, però ple a vessar d’una fantasia onírica que m’ha fet experimentar sensacions que amb prou feines puc descriure. Com si, més que llegir, estigués somiant.

Sóc incapaç d’escatir com lord Dunsany aconsegueix crear aquest efecte magistral. Es tracta de l’ampli desplegament de noms de musical sonoritat de les muntanyes i les ciutats que flanquejen el Yann? Potser en la poètica descripció de la fauna i del vol suau de les aus a frec de les aigües tranquil·les? O en les cançons, tradicions i divinitats marineres que doten el món fantastic de Dunsany d’un gruixut rerefons i una veracitat tangible? Segurament, és una combinació de tots aquests factors i d’altres massa subtils perquè els detecti un profà com jo. Però el cas és que, tot i que normalment avorreixo els contes purament descriptius on no hi passa res, aquest em va mantenir la vista clavada a les pàgines i en acabar la lectura vaig tenir la sensació d’haver-me desvetllat d’un son llarg i reparador. I per si això no fos suficient, Dunsany remata el conte amb un final emotiu i tristament cert.

Días de ocio en el país del Yann és un conte universal. Pels amants de la fantasia, pels amants del terror, pels amants de la literatura de viatges. Pels amants de la lectura. Si portés barret, me’l trauria sense cap mena de dubte.

El millor: no hi sobra ni hi falta res. El relat t’atrapa en els seus tentacles invisibles sense que ni tan sols sàpiques com.

El pitjor: tinc por que després d’aquest, el següent conte que llegeixi de l’autor no estigui a l’alçada.

VALORACIÓ: 5/5