Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, novel·la negra, sí o no?

51v1Rjt8DlL

 

Heus aquí un llibre que vaig començar amb moltes ganes; la típica lectura que t’observa des del capdamunt de la pila de lectures pendents, demanan-te, suplican-te, que acabis la que tens entre mans i l’encetis d’una vegada. El perquè? Doncs perquè està basada en un personatge real que desconeixia i que no és pas poc intrigant: Enric Cazeneuve, pioner del detectivisme privat a Barcelona, un Sherlock Holmes de carn i ossos. A més a més, la portada, mostrant la silueta del protagonista embolcallada en una aura de misteri, el suggerent bassal vermell i el llaminer epígraf feien pensar en una novel·la negra farcida de passatges escabrosos. El meu plat preferit.

El primer capítol, que narra un assassinat sense escatimar ni sang ni fetge, va reafirmar la meva convicció. Fins i tot se’m va esborronar la pell em imaginar-me el cor del pobre home vomitant glopades de sang amb cada batec. Però en continuar llegint vaig haver de rendir-me a l’evidència de que no em trobava davant una novel·la negra, sinó d’una obra centrada en una època concreta de la història de Barcelona, la Setmana Tràgica, en la qual els assassinats hi juguen un paper secundari.

Els autors, Oriol Molas i Ferran Grau, han fet un bon treball de documentació. S’agraeixen les acurades descripcions de la ciutat, gràcies a les quals el lector gairebé sent la pudor a merda de cavall i el sotragueig dels tramvies, dels locals que freqüenta Cazeneuve i dels suculents plats que degusta, que en algunes ocasions m’han fet venir salivera, i de l’estil de redacció de les notícies del diari, que realment semblen extractes de la Vanguàrdia de fa 100 anys. En aquest aspecte, bravo pels autors. En el meu cas, la immersió en la època ha estat absoluta. A més a més, els personatges estan prou ben diferenciats. Un pot saber qui parla tan sols llegint el que està entre els guionets, i això dota de realisme i color a la novela. He de dir que un d’ells m’han arrencat més d’una riallada, i algunes de les situacions són genuïnament còmiques, com el cameo gratuït d’algun personatge il·lustre.

La part negativa és, com ja he deixat entreveure, que la portada enganya. No és una novela negra. No hi ha gaire misteri. Alguns aspectes de la trama criminal són atuïdorament previsibles. Les escenes sanguinolentes són només la cirereta del pastís (potser per això el bassal de sang de la portada és petitó); això sí, quan entren, entren amb força. Una altra cosa negativa que li he trobat és un problema que detecto en moltes de les novel·les que es publiquen avui dia. Sobren paraules. Crec que els autors haurien hagut de confiar una mica més en la intel·ligència del lector i estalviar-se un munt d’obvietats que només fan que diluïr la trama. Per exemple: ” – Somos unos amigos de su hijo, en paz descanse – va continuar la Filo canviant de llengua.” Vaja, gràcies per la puntualització! Si no m’hagués pensat que era català de València. Alguns capítols també els he trobat superflus, com la visita a l’espiritista. Però suposo que una novel·la situada a la Barcelona de principis del segle XX estaria incomplerta sense l’aparició d’una mèdium. D’altres capítols es queden curts. No diré quin, perquè seria revelar massa, però hi ha un punt de la novel·la en que els autors tenen l’oportunitat de crear una situació trepidant de veritat, i ho desaprofiten de manera flagrant amb una resolució decepcionant de tan fàcil. Aquí sí que valia la pena invertir-hi més pàgines! Finalment, crec que la novela és bastant irregular pel que fa l’estil. Els personatges estan ben caracteritzats, però tots desprenen la candidesa típica de les novel·les juvenils; Cazeneuve és descrit com un seductor a la contraportada, i un se l’imagina com un paio tipus James Bond, però dins de llibre m’ha fet més la impressió de que és un nen gran amb una cara bonica. I després, enmig d’aquest to desenfadat i innocent, un es troba amb les truculentes descripcions dels assassinats, que destaquen tant com si fossin afegits d’un altre llibre. Però bé, això té la part positiva de crear impacte.

En fi, per resumir diré que Cazeneuve i la revenja dels desvalguts és una novel·la que està bé per passar l’estona, i interessant si un vol saber més sobre les raons i les conseqüències de la Setmana Tràgica. Altrament, les seves pàgines transcorren com un riu en el seu curs baix: plàcides, sense que l’acció baixi el ritme però sense sobresalts remarcables (exceptuant els ocasionals assassinats). Una bona lectura per ara que ve l’estiu.

El millor: l’ambientació i la creació dels personatges. El treball de documentació dut a terme pels autors és remarcable. Una bona novel·la històrica amb lleugers tocs de misteri.

El pitjor: capítols sobrers, capítols desaprofitats, prosa massa òbvia en alguns punts. Portada enganyosa.

VALORACIÓ: 3/5

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s