La Fletxa Negra

 

9551470753372_XXL

Obro aquest blog amb una ressenya de la meva última lectura: la Fletxa Negra, de R.L. Stevenson (1850-1894). Va ser publicada originàriament en forma de fascicles, pel que cadascuna de les cinc parts en que es divideix és relativament independent. El conjunt narra les peripècies de Richard Shelton, un jove escuder que, immers en la Guerra de les Dues Roses, lluita per conservar la pell i rescatar la seva damisel·la.

Estant classificada com una novel·la juvenil, i en no gaudir de la fama d’altres joies de l’autor com són La illa del tresor L’estrany cas de dr. Jekyll i mr. Hyde no tenia les expectatives massa altes en començar a llegir-la. Però he de dir que m’ha sorprès. Segurament, el tret que més m’ha cridat més l’atenció és la quantitat de morts, algunes bastant gràfiques, que farceix la història, el que posa de manifest el canvi que el concepte de “juvenil” ha patit del segle XIX fins ara.

La història, que es cenyeix als esquemes clàssics de novel·les de cavalleries, és trepidant; en això sí que no es diferencia de les novel·les actuals dirigides a un públic jove. L’acció és ininterrompuda i els capítols són curts, cosa que convida a llegir sense parar. En la trama s’hi reconèixen simil·lituds amb Robin Hood i amb Joc de Trons (aquestes últimes degut a que ambdues obres s’inspiren en la mateixa època històrica). He tingut la impressió que, en escriure La Fletxa Negra, Stevenson tan sols tenia una idea vaga del seu desenvolupament, i va deixar que la ploma vagués lliurement sobre el paper. Això causa algunes discrepàncies en com anomena els personatges (per exemple, el protagonista és referit indistintament com a Richard, Dick o Shelton), fet que, especialment al principi, causa certa confusió. A més, en algun moment l’autor s’oblida i deixa de banda algun personatge, concretament en el capítol en que Dick i Lawless són atacats pel capità Arblaster, en el qual Lawless és sobtadament omès de la narració, com si s’hagués vol·latilitzat.

En general però, l’estil és acurat (no és cap sorpresa venint d’un mestre com Stevenson), i la novel·la es llegeix de cap a peus sense que el ritme decaigui en cap moment. Una lectura totalment recomanable, una novel·la juvenil com ja no se’n fan.

El millor: una història trepidant, farcida de batalles i sense cap pretensió metafòrica.

El pitjor: alguns diàlegs són massa rocambol·lescos, com si tots els personatges tinguessin un màster en literatura.

Valoració: 4/5

Hi ha un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s